L’enginyer i arquitecte Ramon Pedrerol Jardí va morir el 3 de febrer d’enguany a Barcelona. Fins que la malaltia li ho impedí a finals de 2023, va venir a treballar cada dia a Indus, com ho havia fet des que tenia 25 anys, el 1970.
En un acte, al qual ja no va poder assistir, el 14 de desembre de 2023 fou nomenat soci d’honor de l’ACE i va agrair de tot cor aquest reconeixement dels companys de professió. En el text que es va llegir en el seu nom, parlava dels orígens del centre de càlcul d’estructures amb ordinador a Indus Cálculo.
Gràcies a la relació que son pare, en Josep Pedrerol Marsà, havia establert amb el despatx belga NMV (Nonclerc, Mercier, Vanadruel) per construir la fàbrica de Eurofil a Avinyó, en Ramon com estudiant va poder anar a fer pràctiques a l’oficina d’enginyeria de Brussel·les d’agost a novembre de 1968. El Sr. Vanadruel el va rebre molt bé. El col·loca en un departament que calculaven ponts d’autopistes i tenien un petit ordinador, un Olivetti P203, que a pesar de ser molt limitat,
era la meravella per l’època.
Li agradava molt el càlcul d’estructures. El projecte final de carrera fou un pavelló esportiu on hagué de calcular-ne la coberta, de cable tesat en forma de sella de cavall. Es passà l’hivern del 1968-1969 treballant amb una calculadora mecànica, per calcular unes integrals el·líptiques, que avui, amb els mitjans informàtics, s’hauria fet en una tarda. Serví per al projecte final de carrera d’enginyers industrials, i amb alguns detalls arquitectònics addicionals, per al d’arquitectura.
Acabat de llicenciar d’enginyeria industrial i arquitectura, l’any 1970, es va incorporar definitivament al despatx que havia fundat son pare l’any 1952 i on treballaven 18 persones. Una de les primeres activitats va ser buscar al mercat un possible ordinador per a calcular estructures, sense ser conscient de l’embolic en què es ficava. Va trobar un Hewlett Packard model 2114B, amb 16 KB de memòria (llavors li semblava una immensitat) que va convèncer a son pare de comprar. Va arribar a l’octubre. Va costar 1.805.581 pessetes, tota una fortuna per l’època. Portava com a perifèrics finals un plòter DIN A3, petit i lent, i un teletip. Com no disposava de discs magnètics, tota la programació es feia gravant les dades en cinta de paper perforat, que tenia una velocitat de perforació de 10 bytes per segon. A l’hora de llegir anava a la mateixa velocitat, el que vol dir que per carregar una minúcia de programa s’hi podia estar 15 minuts o més. L’ordinador sols portava compiladors de FORTRAN i BASIC, així que calia fer tota la programació.
L’any 1971, en Ramon reclutà un company de carrera, en Manuel Garcia Cabrera, que el va ajudar molt en les tasques de programació. Aquell mateix any ja tenien programes operatius per calcular pòrtics ortogonals i a poc a poc varen anar-ne incorporant més com pòrtics de barres inclinades o murs de contenció.
A diferència d’en Ramon, que compaginava el desenvolupament del centre de càlcul amb altres projectes, com la planta d’hemoderivats de Grífols a Parets o les normes urbanístiques subsidiàries de Tivissa, en Manuel es dedicava exclusivament a les estructures.
El 1972 van comprar una lectora òptica de cinta perforada que va costar unes 250.000 ptes., caríssima, però que els permetia carregar programes en un màxim d’un o dos minuts.
Entre Nadal i Cap d’Any de 1972 va viatjar a París amb sa muller, na M. Rosa. Mentre ella repassava a consciència el Louvre i altres museus, en Ramon veia ordinadors. Entre d’altres, va visitar els de HP que li volien ensenyar un programa de càlcul d’estructures (VODCA), i un plòter marca Benson. També va viatjar sovint a Madrid per parlar amb els responsables del Instituto Eduardo Torroja i aprofitava qualsevol ocasió per buscar informació o mitjans per reforçar el centre de càlcul.
A partir de 1973, van començar a vendre el servei de càlcul d’estructures. En Josep, que a més d’enginyer industrial també era aparellador, va tenir la idea d’establir un conveni amb el col·legi d’aparelladors, que tenien la seu a Via Augusta 4, igual que Indus. S’acordaren unes rebaixes per als aparelladors col·legiats i això va donar molta vida al centre de càlcul. Més tard, el 1975, aquest conveni es feu extensiu també als enginyers industrials col·legiats. També s’envià publicitat periòdicament a partir de 1973.
A començament de 1974, a en Ramon se li va ocórrer que podrien calcular forjats reticulars. Varen haver de comprar un ordinador nou. Després de llargues converses es decidiren per un Data General Nova 840, molt més potent que l’anterior, amb coma flotant i 64 KB de memòria, amb dos discs durs de 2,5 MB cada un, impressora d’agulles i targetes de paper marcat a llapis
per fer les entrades de dates. També adquiriren de segona mà a l’exèrcit suec un plòter Calcomp 763 apte per dibuixar plànols AO, que era una centella per l’època. Com no es disposava d’interfície pel Data General, però sí pel HP21 14, el plòter s’havia de connectar a través del HP amb un sistema força complicat d’enviar dades d’un ordinador a l’altre. Tot aquest hardvvare va arribar el 1974, va costar déu i ajuda posar-lo en funcionament. Realment quedà operatiu el gener de
1975. Tot va costar 5.378.466 ptes.
Amb inversions tan grans, s’optà per fundar societats anònimes i no continuar com un despatx professional a nom d’en Josep Pedrerol, i l’any 1975 es creà Indus Cálculo i Indus Ingeniería y Arquitectura. Hi treballaven 35 persones.
El càlcul i dibuix a l’hora de forjats reticulars com a malla i no com a pòrtics de substitució va ésser el gran revulsiu del centre de càlcul. Tant és així que en 1977 van adquirir dos ordinadors nous, dos Data General S270 i dos plòters Calcomp 936, i tenien prou feina per a fer-los treballar tota la nit i tot el cap de setmana.
D’aquella època, molta gent del sector recorda el paper continu ratllat blau i blanc, amb el logo d’Indus Cálculo en el lateral, per a les impressores matricials què es lliuraven els càlculs als clients. Jo recordo els caps de setmana al despatx jugant amb les cintes perforades llargues de colors blau, groc i rosa, que per algun codi erroni s’havien descartat, mentre en Ramon treballava a la sala de màquines del sobreàtic-
Gràcies al prestigi assolit amb el centre de càlcul, arribaren encàrrecs importants, com les estructures de l’ampliació del Camp Nou, el Mini Estadi, o algunes de les naus de la fàbrica d’Opel a Figuervelas. També s’aconseguiren clients pels quals es portaren a terme projectes sencers, com la nova planta de Cobega a Sant Quirze del Vallès que es feu en un temps rècord: des que es va començar a dibuixar fins que va sortir la primera llauna de Coca-Cola de la línia només van passar 11 mesos. Era una època en què en Ramon només treballava o, unes poques hores, dormia.
L’empenta d’Indus Cálculo permeté sobreviure la terrible crisi de finals dels setanta i inici dels vuitanta, però n’aturà el creixement i el ritme d’inversió. Va ser una travessia molt dura, que en Ramon feu de la mà d’en Jordi, son germà, una vegada el pare, en Josep, havia cedit la gestió d’Indus als dos fills. Durant anys, no n’hi havia ni per cobrar el sou. Va ser una experiència que restà marcada en l’ADN de l’empresa i que va fer que en el futur no es busqués mai ser més gran del que era prudent.
Per sobreviure va caldre repensar el despatx i buscar fonts de nous encàrrecs. La recuperació de la Generalitat, a principis dels anys vuitanta, oferí una oportunitat. El Govern català podria encarregar projectes a empreses locals, que fins aleshores eren gairebé sempre per a oficines de Madrid. Tanmateix, els despatxos catalans eren menuts. Per això, en Ramon acordà amb quatre
altres empreses d’enginyeria la creació de CAST, acrònim de Companyies Associades de Serveis Tècnics. Per raons que no venen al cas, tres empreses finalment formaren part de CAST: Pamias, IPB i Indus. S’aconseguiren projectes importants, com els estudis de televisió de TV3, el project management de la presó de la Roca, el Laboratori General d’Assaig i Investigacions (LGAI),
estacions comarcals d’autobusos, etc.
En Ramon cedí la direcció del centre de càlcul a en Manuel Garcia Cabrera i es convertí en director dels projectes mencionats pel sector públic, i d’altres pel sector privat com Eurohueco. Tanmateix, continuà calculant-se ell mateix les estructures dels edificis que projectava. En els fulls quadriculats anava anotant les hipòtesis, raonaments i càlculs, amb integrals, derivades, càlcul matricial, eigenvalves… Va aprendre a usar els programes de càlcul que anaven apareixent al mercat, com el SAP2000. També creà petits programes que li serviren per realitzar la seva feina, des de processadors de textos abans que n’hi hagués de comercials, programes per fer amidaments, programes per dibuixar en tres dimensions, o senzillament per calcular nusos d’encavallades per la Seat a Martorell, per calcular el vinclament d’un fust atirantat per la Torre de Collserola, o per calcular estructures espacials que haguessin tingut deformacions prèvies per la reconstrucció del pavelló olímpic de Zetra, que havia estat bombardejat i cremat durant la guerra.
Combinava el seu doble vessant d’arquitecte i d’enginyer industrial. Cresqué la seva anomenada com a tècnic competent, d’ètica impecable, i treballador incansable. Tenia una ment extraordinària per entendre un problema i buscar com resoldre’l. Com a ell li agradava dir-ho, era enginyer de l’arquitectura perquè usava el seu enginy per arribar a solucions. Quan no sabia d’una matèria, buscava llibres, vídeos, experts, i ho estudiava a fons. Profunditzava per entendre els fonaments de la matèria i poder entendre i raonar. En donaré alguns exemples.
Per un projecte d’unes bancades d’Abello Linde, un estiu s’estudià un llibre en alemany d’E. Rausch sobre vibracions (segurament Maschinen Fundamente und andere Bauaufgaben), que després usà en múltiples ocasions per LGAI, el CITEAN, Cobega o el FC Barcelona. Fins i tot arribà a dissenyar i fer construir una màquina que simulava persones botant per estudiar el comportament de les grades d’instal·lacions esportives per poder estudiar les freqüències de vibració que provocaven ressonància.
En una altra ocasió, quan es va començar a parlar d’un accelerador de partícules a Bellaterra, se n’havia d’anar amb el Dr. Ramon Pasqual de Sans al CERN a parlar amb científics. S’adonà que la física quàntica que havia estudiat havia quedat desfasada. Em demanà ajuda i vaig donar-li els meus apunts de 3r de BUP i a més el vaig posar en contacte amb el meu professor de física, en Josep M. Dou, que molt amablement li passà vídeos i articles. N’aprengué prou per seguir les converses i fer un bon paper.
Més tard, quan als 45 anys tingué el primer infart, llegí llibres de cardiologia i es familiaritzà amb el llenguatge mèdic. Era capaç d’analitzar els electrocardiogrames i els resultats de les altres proves mèdiques i plantejar preguntes als metges que els posava en situacions incòmodes.
A partir de la segona part dels anys 80 fins al darrer dia de la seva vida, mai li faltà feina, tot el contrari. Encadenava un projecte amb un altre. A casa l’havíem sentit dir durant decennis, “quan em baixi la feina, faré” això o allò, sabent que mai, mai trobaria el temps per fer-ho. Si hom repassa les seves agendes veu una activitat frenètica durant molts anys. No li recordo cap dia vagarós, ni tan sols quan era ingressat als hospitals.
L’any 1989 li encarregaren ser el director d’obra de Torre de Collserola, segurament el seu projecte més emblemàtic i pel qual el conegué molta gent que assistí a les visites organitzades pels col·legis professionals, universitats i polítics durant l’obra o quan s’inaugurà.
Durant els anys noranta, entre d’altres, també fou director d’obra de diverses naus de la SEAT a Martorell, realitzà projectes i direcció d’obra de plantes de Coca-Cola a Tenerife i Gran Canària, plantes de cervesa de San Miguel a Burgos i Màlaga, la fàbrica de Copesco, múltiples col·lectors d’aigües residuals per la Generalitat, d’edificis per Bayer a la planta de Tarragona, la remodelació de la seu del Col-legi d’Enginyers, la reforma del Col·legi d’Enginyers Tècnics, el project manager de la Fira a l’Hospitalet i del centre comercial Barnasud a Gavà.
Per la seva singularitat, destacaré la reconstrucció del pavelló olímpic de Zetra a Sarajevo després de la guerra de Bòsnia. Si treballar sense saber la llengua en Un país que no has estat mai és complicat, i si a més, surt d’un conflicte bèl·lic que l’ha arrasat, és un repte. Se’n va sortir i a més va aprendre serbocroat. Al final de l’obra en Ramon llegia la documentació que rebia de les administracions locals sense cap dificultat. La reconstrucció de Zetra li va valdre el Premi de Construcció del COEIC i el Premi Nacional d’Enginyeria, concedit pel Consejo General de Colegios Oficiales de Ingenieros Industriales l’any 2001. També feu una conferència
a l’ACE sobre Zetra l’any 2000.
A finals dels noranta, es gestà el projecte de la megaplanta de Cobega, on l’empresa de begudes volia concentrar tota la producció. Fou un projecte gegantí que finalment s’ubicà en terrenys de Martorelles i Montornès. Començà amb la recerca de terrenys i s’allargà molt més enllà de la posada en funcionament de la fàbrica perquè s’anà ampliant successivament. No es tractava de reproduir altres fàbriques de begudes, sinó repensar la distribució, les instal·lacions, la maquinària… per fer la planta més eficient i operativa possible. Projectà alguns elements molt singulars, com les marquesines de càrrega dels camions amb estructura metàl·lica. El COEIC li va concedir el Premi Internacional de la Creativitat del 2008 pel projecte de la fàbrica.
La planta de Cobega era tan gran que li absorbí molt de temps. Però, entre d’altres, ho compaginà amb el projecte i direcció d’obra del Centro de Investigación Tecnológica del Automóvil de Navarra, a Pamplona, la rehabilitació de la casa de pagès de l’Òssul, a Granera, la construcció d’un edifici d’habitatges a Sant Feliu de Codines, magatzems a Palma de Mallorca i Fuerteventura, etc.
Els clients demanaren que col·laborés en els seus establiments a l’estranger i projectà i dirigí les obres d’ampliacions de fàbriques a Algèria, Cabo Verde, Libèria, Gàmbia, Ghana, Sierra Leone, Guinea.
Els darrers anys ha fet projectes variats, des de sitges automàtiques a un centre hospitalari de salut mental, d’una planta de productes làctics a les estructures per la rehabilitació d’un edifici catalogat al passeig de Gràcia, de l’ampliació d’una botiga esportiva a edificis d’habitatges, d’estudis de vibracions d’instal·lacions esportives a una planta embotelladora d’aigua mineral, d’actuacions de manteniment i reparació a Torre de Collserola a la rehabilitació d’unes naus industrials.
En l’àmbit institucional, a més de ser el director tècnic d’Indus, va ser vocal i secretari de la Caixa d’Enginyers, vocal de la Mutualitat dels Enginyers, i va formar part de la Junta del Col·legi d’Enginyers. També fou vocal del Tribunal Arbitral Tècnic de Catalunya per designació del COEIC.
Per tots aquells que hi vam tenir la sort de treballar, en Ramon va ser un referent. No només era un tècnic excel·lent, sinó que també fou un gran mestre, molt generós amb el seu temps i els seus coneixements per fer-nos créixer.
A la vetlla, molta gent em va explicar anècdotes d’en Ramon. Des d’aventures en viatges, a dinars, concerts, festes, hores d’estudi, reunions o visites d’obra… fins i tot hi ha qui va recordar la màquina de fer truites amb Mecano que en Ramon va inventar als 14 anys o un telefèric, també de Mecano, que va construir als sis anys entre el radiador i el capçal del llit de l’hospital on sa mare havia donat a llum a son germà Jordi.
En Ramon va gaudir molt dels seus 78 anys. Se’n va anar content. Estava orgullós de tot allò que havia assolit i satisfet d’haver pogut exercir d’enginyer i arquitecte.
Recent Comments