El gas radó és un gas radioactiu d’origen natural, inodor, incolor i insípid, que prové de la desintegració de l’urani. Aquest compost està present de forma natural en les roques i el sòl i, justament per trobar-se en la superfície de la terra, s’acumula en espais tancats, especialment en plantes baixes i soterranis. El gas radó representa un risc per a la salut de les persones quan s’inhalen concentracions elevades durant períodes prolongats i, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el radó és la segona causa més freqüent de càncer de pulmó després del tabaquisme.
Per què és un factor clau en la construcció?
El gas radó penetra en els edificis a través de la porositat dels materials utilitzats en les soleres en contacte amb el terreny, els murs de contenció, i especialment a través de fissures, juntes estructurals, passos d’instal·lacions i altres punts de contacte existents entre l’edifici i el terreny. Per aquest motiu, el control del gas radó forma part dels criteris de disseny i execució de projectes d’edificació, sobretot en les zones geogràfiques amb alt potencial de radó.
Zones amb major i menor potencial de radó a Espanya
El Consell de Seguretat Nuclear (CSN) té publicat el mapa oficial del potencial de gas radó a Espanya, que classifica el territori en funció de la probabilitat que s’hi presentin concentracions elevades d’aquest gas.
Zones amb alt potencial de gas radó:
- Galícia (especialment les províncies d’Ourense i Lugo)
- Euskadi
- Àvila, Salamanca i parts de Segòvia i Càceres
- Zones de Catalunya com els Pirineus o el Ripollès
- Àrees de Castella i Lleó i nord d’Extremadura
Zones amb baix potencial de radó:
- Gran part de les comarques litorals catalanes i valencianes
- Zones del sud d’Andalusia
- Illes Balears
- Gran part de la Comunitat de Madrid i Múrcia
Conèixer les zones que més gas radó acumulen és essencial per definir una estratègia de protecció passiva i activa en la construcció d’edificis i definir mesures constructives per evitar l’acumulació d’aquest gas perjudicial.
Amb la voluntat de minimitzar els riscos derivats del radó, es poden aplicar diferents mesures constructives en els projectes, unes mesures que s’han de considerar des de les primeres etapes de disseny, sempre amb una visió global del sistema constructiu i evitant solucions prescriptives no justificades tècnicament:
1. Impermeabilització del sòl: Utilització de làmines impermeables i/o barreres antiradó en la fonamentació per impedir la migració del gas des del sòl cap a l’interior de l’edifici.
2. Ventilació del subsol: Implementació de cambres d’aire ventilades o sistemes de depressió sota la placa per evacuar el gas abans que entri a l’edifici.
3. Estanquitat de l’edifici: Segellat adequat de fissures, juntes i passos de conductes per evitar infiltracions del subsol i del sòl cap a l’interior de l’edifici.
4. Ventilació mecànica o híbrida: Instal·lació de sistemes que assegurin una renovació constant de l’aire interior, especialment a les zones més exposades, com soterranis o plantes baixes.
En aquest context, que és un error habitual prescriure de manera sistemàtica la col·locació d’una làmina antiradó com a mesura de seguretat, quan la normativa vigent, i en particular el CTE, permet justificar solucions alternatives basades en prestacions. L’eficàcia d’una estratègia de mitigació del radó no depèn d’un únic element constructiu, sinó del comportament global del sistema i de les condicions reals d’ús i ventilació de l’edifici.
En determinats casos, es poden assolir estalvis econòmics importants quan la solució de fonamentació i paviment ja ofereix un comportament adequat davant la migració del gas (per exemple, mitjançant paviments continus de tipus epoxi amb alta estanquitat), o quan l’edifici es troba en entorns amb ventilació i renovació d’aire constants.
En aquests escenaris, i sempre que existeixi una justificació tècnica sòlida, és raonable preveure que no s’assoliran concentracions de radó superiors al límit màxim establert pel CTE, sense necessitat d’incorporar mesures addicionals que poden resultar redundants.
La normativa del gas radó
La presència de radó als edificis és objecte de regulació dins del marc normatiu espanyol a través del Codi Tècnic de l’Edificació (CTE), mitjançant el Document Bàsic HS 6 (Salubritat), que estableix unes exigències bàsiques per limitar la concentració de gas radó a l’interior dels edificis.
El Reial decret 732/2019, pel que es modifica el CTE, introdueix algunes modificacions al text original per incloure mesures específiques en funció del risc de cada zona.
Recent Comments